de Guillem

Nosaltres escoltem música a casa, a la feina, al trajecte de casa a la feina, …. No recordem que algú l’ha composta, només apretem un botó i ja  està, l’escoltem i prou.

La música, aquesta art que ens agrada tant, que ens és agradable a les orelles. Bé, potser tota no, només la que ens agrada i prou. Per uns tant apreciada i per altres tan poc.

L’Art és expressió lliure, és pintar, cantar, somiar, escriure, inventar, parlar de coses que no les tenim al davant. L’art és agafar un altre camí, …. Bé, tant és. L’Art no fa mal a ningú, no és  dolent per a la persona, ni per a la seva salut. O sí?

En segons quins llocs per parlar sobre temes que no toca, cantar sobre temes que no toca, pintar sobre temes que no toca, fer exposicions sobre temes que no toca, manifestar-se i cridar sobre temes que no toca, riure sobre temes que no toca, …. et posen a la presó.

Però no fem política perquè estem parlant d’art. O potser sí que fem política quan parlem d’art? I jo penso, si l’art fa elevar l’esperit, fer-lo més crític, divertit, intel·ligent, empàtic, … per què no es fa més assequible l’art a la població, i no només obligatòria al món acadèmic? Per què? Perquè se’n va de la línia que sí toca.

Amb una assignatura de música no n’hi ha prou! Els preus dels llibres han de ser més baixos, els instruments, … Les entrades gratuites a tots els museus.

I repeteixo, “L’Art no fa mal a ningú, no és dolent per a la persona, ni per a la seva salut.”

Ara que estem confinats, tancats a casa com uns presos, ens adonem de la llibertat que tenim en sortir al carrer. És el moment que ens adonem que si no hi art a les nostres vides, estem buits per dins i el nostre esperit pobre.