De Montse
Dona catalana, emprenedora en molts moments de la vida, casada, mare dos fills increïbles i dues joves que no podien ser millors.
Reconeguda a la ciutat per la meva llarga trajectòria professional dins el món publicitari.
Tot sembla un somni… però tot queda en un no res, quan l’ombra de l’atur et toca.
Tenir 55 anys i ser dona és igual com deixar d’existir.
Quan ets capaç de començar a exterioritzar que no tens feina la gent intenta animar-te:
– No et preocupis amb els contactes que tu tens de seguida en trobaràs.
però al cap dels mesos acabes per odiar aquesta frase.
El temps va passant… Foment, Cecot, Infojobs, i no ens oblidem les múltiples ETT. Sí, trobaré feina. Recordeu la forma tradicional, currículum a la mà, al menys pensava… per reduir gastos no puc anar al gimnàs, guardarem també el cotxe al garatge i unes sabates còmodes i toca caminar pels polígons de la ciutat.
Quan et truquen, si tens una mica de sort, per anar a fer una entrevista de feina, les primeres tens esperança… «aquesta serà la bona…» però després tots son excuses:
- L’edat.
- Tens un currículum molt bo….. però no ets apte
- Perquè no tens animal de companyia, ( no és una broma, és real)
- 1 setmana de prova sense cobrar – una nova forma de tenir treballadors durant les setmanes del «casting» sense pagar’ls-hi un sou ni assegurança.
- etc
Al final he acabat fent un curs de nivell 1 d’auxiliar administratiu juntament amb una gent increïble, el 90% dels companys són immigrants que han vingut a buscar a Catalunya una oportunitat com la que busco jo. És un curs de mes de 600 hores lectives + 40 de pràctiques aproximadament.
Només desitjo que a l’empresa que vagi a fer 40 hores de pràctiques, finalment aconsegueixi el premi desitjat després de tota una vida treballant i creant idees per la ciutat… Un contracte de feina!
Existim 
Som tantes dones que estem a “l’ombra” després d’haver brillat i potser enlluernat quelcom, que et sembla irreal passar de forma “invisible”, per camí que ara transitem.
Benvolguda Montse, quina gran recompensa seria trobar el nostre espai de les dels 50…. cap amunt, i poder dir: Jo era abans que tu arribesis, mira amb els ulls del cor i no amb l’avarícia de la ment egoista, que només pensa en “productivitat industrial”.
Me gustaLe gusta a 1 persona
Cadascuna de nosaltres ens trobem en situacions diferents a la nostra vida, però ara veig que totes estem dins el mateix camí.
Quan era jove no hi pensava que em trobaria amb la situació de les dones de 40 anys, i ara que hi sóc ho veig més clar. És per això estic d’acord amb tu Núria: dins el camí, cal que ens ajudem entre nosaltres pels qui estan darrera nostra o aprendre dels qui estan davant.
Me gustaLe gusta a 1 persona
Estic d’acord amb totes vosaltres. Les dones que no entrem en els cànons socials preestablerts i que, com la sabata de la cenicienta no encaixen a gairebé ningú, només a qui els ha creat ( homes masclistes, elits socials, i un llarg etcètera) ens hem de fer més fortes. I hi ha moltes maneres de ser més fortes: ajudant-nos desde la base creant associacionisme, rebutjant d’entrada tot el que ens perjudiqui, i sobretot sobretot sobretot, la manera de ser més fortes és no prerdre l’estima d’una mateixa. Penso que haurem perdut la batalla si ens deixem afeblir. I d’intentar afeblir-nos el masclisme al llarg de l’història de la humanitat n’ha sapigut molt. Per això el meu missatge és enfocat a sumar forces perquè unides la nostra identitat i el nostre lloc sigui reconquistat.
Me gustaLe gusta a 1 persona
A vegades hem de lluitar contra les coses que ens envolten pero a vegades hem de lluitar contra nosaltres mateixes perquè la societat i l’educació ens han instaurat una manera de pensar que després hem de fer l’esforç de canviar.
Me gustaMe gusta