De Cristina A.

Albert Einstein va dir que el món no està en perill per les persones que fan coses dolentes, sinó per aquelles que ho permeten.

Tots nosaltres ens hem trobat en aquesta situació còmoda de deixar que les coses passin creient que no podem fer res, amb el convenciment que «com que sempre ha estat així….», «jo no puc fer res…», «què diran si dic el que penso…», entre d’altres.

Durant la història s’han esdevingut moments dolorosos que, ara vistos en la distància, van ser possibles no pas per la força d’uns pocs, sinó per la inacció de molts. Tot i això, conèixer el motiu de les coses no ens acaba d’ensenyar del tot, ja que continuem topant amb les mateixes pedres un cop i un altre. I si hi ha algú que aixeca la veu declarant urgentment un canvi, és silenciat i menyspreat, i els altres mirem cap a una altra banda.

És innat que l’ésser humà no li agrada el canvi o és un valor adquirit dins l’evolució social?

És cert que tenim més informació i millors eines de comunicació, però no sabria decidir què és el que ens fa por del canvi: si és el canvi en si mateix o és el càstig o és l’opinió pública o només és que som mandrosos de mena.

Reconec que és feixuc triar i és molt més fàcil que els altres triïn per tu. Triar comporta compromís, responsabilitat i valor, però hi ha moments que no tenim ganes d’agafar aquest rol i ens deixem dur pel corrent. És per això que és més fàcil seguir les normes i els costums instaurats sense replantejar-nos si és necessari una revisió.

Ho veiem sovint amb temes legals com per exemple: les lleis sovint van darrere dels canvis socials i els països mantenen durant anys lleis injustes perquè els polítics no tenen compromís real d’enfrontar un canvi. També ho trobem amb temes socials com la lluita constant de molts col·lectius que demanen respecte a la seva diferència a un cànon social abstracte.

I un altre és l’àmbit laboral, on tot i voler incorporar noves formes de direcció empresarial, on els treballadors són actius importants al progrés de l’empresa, encara es gestiona el treball on el «jefe» mana i els altres a creure. I si opines als companys ja ho tenen clar afirmant: «Això és aixi i no es pot fer res.»

Quins són els camins de ruptura? Realment no ho sé, ja que a cada moment és necessari una acció diferent. Jo començo en ser sincera amb mi mateixa, no obeir amb els ulls tancats i aquest cap de setmana vaig a una manifestació.