De Cristina G.

D’ençà d’ara fa uns anys que vaig tenir una experiència que em va marcar en algun sentit. 

Vaig experimentar la sensació clara en morir (ofegat, concretament).

El tema és; com superem traumes, pors o ensurts, si no és amb l’ajuda d’algú? Les coses no es tapen, s’obliden o s’amaguen.Estan allà latents.

 Durant quant de temps?

Sempre és millor si trobem qui ens doni un cop de mà (un especialista a poder ser) en lloc de negar-ho.Vaig viure un episodi al mar, concretament a l‘oceà Pacífic.. Se’m van endur els corrents del mar, en qüestió de segons. Ni tan sols vaig ser conscient.. Fins que vaig treure el cap de l’aigua. L’aigua m’arribava més amunt dels genolls, sabia que la mar no estava bé i no pensava banyar-me , només refrescar-me una mica.

El corrent se’m va endur uns 200 mtrs endins (segons em van dir). No podia creure que allò m’estigués succeint, en aquell precís moment semblava un malson.

Tot va passar en segons.(com tot a la vida)

soc una persona molt «aquàtica», practicava tota mena d’esports al mar.A ra, però, em trobava enmig de l’Oceà, bolcada per les onades, que cada cop m’enfonsen més i més. L’oceà Pacífic, és ben diferent del nostre Mediterrani.

Quan aconsegueixo treure el cap, veig que l’aigua és fosca quasi negre i quan m’ofeguen les onades, no distingeixo la superfície. Fa massa temps que intento nedar i surar, cap a la platja, en va. Ja no veig als meus amics a la platja… Estic lluny i les onades són fortes. Ja només penso a respirar, a poder treure el cap I agafar una mica d’aire.Ara sí que veig clar que avui és el darrer dia de la meva vida.(estic pensant en aquest moment, com em repatriaran ..

He entrat en pànic durant uns minuts o segons, no ho sé. He lluitat tot el que he pogut per surar, però les onades m’enfonsen cap dins i vaig perdent resistència. 

M’enfonso durant més temps sota l’aigua.. Ara veig clar que no me’n sortiré. Només reso a (reso a la Natura I la meva àvia, per sortir un cop més a la superfície ).I així és: de sobte, es donen uns segons de calma i per tant, d’esperança.L’únic que puc fer, és deixar-me endur, he esgotat totes les forces i ara puc respirar boca enlaire. Em concentro imaginant que estic en una piscina I mantinc el cap fred, però sense massa esperança. Malgrat que empasso molta aigua, vaig fent , és el corrent em dur.Sé que hi ha unes roques, que he intentat evitar tota l’estona, perquè m’estavellaria, però ara surant d’esquena ni tan sols les puc veure,l’aigua del mar esbravat em cau a sobre, però puc anar respirant de tant en tant. Em fa por esclafar-me contra les roques. Curiosament, els taurons (és una zona on proliferen) no són ni de lluny la meva preocupació.  

Les onades van minvant I no sé on soc. 

 De fet, aquest malson no és ni de bon tros comparable, al que passa cada dia prop de casa nostra, al Mediterrani, on tanta gent mor ofegada per intentar aconseguir una vida millor. I he de mencionar.ho, perquè totes aquestes persones sí tenen molts més moments com aquest, que ni tan sols podran explicar.

De cop i volta, el que anava a ser l’últim dia de la meva vida, acaba sent un dia més a celebrar.Sento crits.. i algú m’agafa per un braç, des de les roques, criden que estic viva, que ja em tenen.

Estic en xoc., tremolo I hi ha molta gent al voltant, salvament, un helicòpter, I un equip mèdic. Està clar que estem al 1r món, oi?Però estic viva! I vull, seguir notant aquesta sensació durant molt de temps i no pas la d’angoixa, ansietat i malsons. Així que l’endemà , gràcies als amics (família amb la que vivia) vam afrontar les onades de nou, amb tota l’angoixa que podeu imaginar, però allà que vaig. Des d’aleshores, he tornat a practicar totes les activitats aquàtiques que m’agraden tot I que al principi em costava.Tinc clar que és saludable reconèixer quan ens fa falta ajuda, per superar moments difícils i perquè algunes vivències esdevinguin un aprenentatge i en lloc d’un malson. Si cal afrontar-los d’una manera o un altre, però no deixar-los enrere com si no haguessin existit perquè clarament, ocupen un lloc dins nostre.