De Cristina G.

Avui buscava informació sobre una coneguda dissenyadora, amb la que vaig establir una relació molt propera, ja que hi vaig fer pràctiques durant mesos i em passava el dia al seu taller, d’això ja fa molts i molts anys…molts!

Qué grans ens fem tu!

Jo tenia 28 anyets aleshores, era molt fan i li enviava Currículums i cartes motivadores, fins que em va dir que si!

Sempre m’ha semblat una dissenyadora innovadora, molt present al Disseny català i amb molt de carisma, no es deixa dur només per la moda sinó que busca altres valors.

Vaig estar prou temps per aprendre molt. Anàvem fins a Sant Pere Molanta, 3 cops per setmana i fèiem patrons, escollíem teixits, i jo gaudia perquè estava amb la Roser M. i aprenia un munt!

Un dia, mentre dissenyava , va agafar els meus dissenys i sense dir-me rés es va apoderar d’un d’ells.

Al cap d’unes setmanes , vaig veure el meu disseny fet realitat l’aparador de la botiga.

No m’havia ni mencionat que el faria servir. Va agradar molt, es va vendre força, però encara a hores d’ara estic esperant em digui alguna cosa o em donés tan sols, alguna compensació econòmica per tal de com a mínim, cobrir els viatges fins a Vilafranca (on em deixava ella) o fins a Barcelona, on em recollia als matins.

Com ho veieu? Així eren les pràctiques abans, quan no hi havia cap mena de contracte pel mig i tot era de paraula.

I arran de llegir tot l’allau de crítiques que va rebre el xef Jordi Cruz, referent a les pràctiques, vaig pensar caram… encara no han canviat prou les coses.

Per cert, encara tinc el «sortós»disseny.

D’aquestes experiències, en tinc tantes, que potser podria concluïr en que el sector tèxtil m’ha donat per escriure anècdotes, que si les analitzem  ara, sonen inverosímils, denunciables i força alarmants.