de Cristina

La primera setmana de març els actes fets per i per a les dones es van multiplicar per tot arreu. Qualsevol lloc feien una xerrada, conferència, exposició, programes de televisió i converses de bar. Tot perquè el 8 de març és el Dia Internacional de la Dona.

Jo vaig tenir un altre moment d’excés d’informació. Com que feia poc que havia començat aquest blog, vaig pensar que ho havia de llegir tot i veure-ho tot, per documentar-me i després comentar-ho per aquí. La llista de tasques es va fer llarga… però a mesura que anaven passant els dies i anava escoltant a la gent vaig tenir clar una cosa:

La lluita de la dona per la igualtat d’oportunitats, de pensament, d’acció, entre d’altres llibertats, no es resumeix en un programa de TV3, una xerrada a un centre cívic o una manifestació d’una tarda. La lluita és el que fem cada dia, les 24 hores de dia i cada persona a la seva manera.

Jo sempre dic als meus amics que segueixo una religió personal i intransferible. Són unes creences que només jo segueixo i no puc compartir amb ningú. Doncs el feminisme el considero el mateix. Podem dir totes les definicions que vulguis, complements a la paraula que no aporten res o d’altres que ho envien tot a rodar, però al cap i a la fi cadascú, homes i dones, tindran la seva interpretació de la paraula dins del seu cap que potser variarà amb la persona que tenen al costat.

Deixem de paraules i mirem a les persones. Totes les persones es mereixen un respecte i és per això que Feminisme d’un sol dia el podem canviar a Personisme tot l’any.